Bueno, adiós.

Oriol no aparece y el fondo del blog es muy feo. Dado que me da pereza canviar el diseño he diseñado otro blog, pensado un nombre, un título y lo he abierto. Además hace ya un año que vivo en Gerona, es hora de canviar de aires blogescos.
Así que... bueno, adiós.

By the way el blog es este: http://jobalbanell.blogspot.com/ (sé que el nombre es feo, pero bueno)

Y seguramente abriré otro con un colega, pero ya se verá.

http://www.youtube.com/watch?v=xH9y8iygrn4

PS: esta sí es la número 100.

poetry teared us apart

Bien, se suponía que cerraría el blog en la entrada número cien. Por esto, he eliminado una entrada anterior. Para hacer hueco a la poesía, porque me he sentido llamado a las armas por un ente de lo más seleno (Luna Miguel). A unas armas que no sirven para mucho, pero que son nuestras. Hablo de armas, por supuesto, a modo metafórico, no quiero empezar una revolución poética para alzarnos en hegemonía absoluta por encima de la no-poesía (a lo V). Pero sí me gustaría decir que todos somos el poeta García Madero y aunque no persigamos a una Cesárea física (leedlo en minúsculas y reíros), sí que perseguimos eso... mejor dicho "esa" a la que llamamos poesía. Y aunque al final sea una vieja, gorda y fea siempre nos quedará mirar por la ventana y adivinar así qué hay detrás.

Bien, sin más preámbulos os dejo con mi vieja, gorda, fea y, sí, cursi:

Cossos:

Les ànimes, desesperades,

es busquen plenes de metafísic anhel.

Es troben.

S'ajunten...

Formant, així, un ens

etern,

infinit,

sublim,

perfecte.

Els cossos corruptes

es busquen en la luxúria.

Desenganyats, no es troben,

es destrossen:

físics,

terrenals,

mundans...

teus i meus.

Després, durant, abans, demà,avui i passat: res importa, només aquests “tu i jo” inventats, desapareguts, desconeguts però coneguts (coneguts en el desconeixement i creats des de la reclusió).

_Traducción (casi-traición)_

Cossos:

Las almas, desesperadas,

se buscan llenas de metafísico anhelo.

Se encuentran.

Se juntan...

Creando, de este modo, un ente

eterno,

infinito,

sublime,

perfecto...

Los cuerpos corruptos

se buscan en la lujuria.

Sin freno, no se encuentran,

se destrozan:

físicos,

terrenales,

mundanos...

El tuyo y el mío.

Después, durante, antes, mañana, hoy, pasado: nada importa, sólo estos “tú y yo” inventados, desaparecidos, desconocidos pero conocidos (conocidos en el desconocimiento y creados des de la reclusión).

Avorriment

Les mosques emprenen el vol (probablement per dirigir-se a alguna merda encara inexplorada), com ingrats avions destinats a estimbar-se en la misèria, en la pura misèria. En la misèria de la filosofia.
TU contemples això, morint d'avorriment. Morint literalment d'avorriment. L'avorriment se t'ha arrapat al cor i no el deixa anar. Va creixent i creixent, com un globos, com un pet... No para de créixer i tu cada vegada ets més petit. Realment no saps què fer per desfer-te d'aquest horrible avorriment. No trobes cap opció bona. Ja has anat de viatge, ja has follat, ja has fet l'amor, ja has compartit el llit, l'espai i el temps amb algú... No saps què més fer per intentar posar remei a aquesta malaltia que et desfà per dins i t'empetiteix per fora. Tot el que has fet ja no és, i si trobes alguna cosa nova, la fas i ja ha passat... El temps és el teu enemic, no pots fer-hi res contra ell... Ho elimina tot, tot menys l'avorriment. Tot el contrari, el temps i l'avorriment semblen aliats. Com més passa el temps més creix l'avorriment... però no només això, el temps, a sobre, elimina els remeis (aspirines) contra l'avorriment. El temps és el teu gran enemic.
Només et queda fer alguna cosa que se situï per sobre del temps... Però... què pot ser?
Què pots col·locar
, tu,
simple mortal,
per sobre del temps?



Dijous passat m'avorria.

Ir y quedarse y con quedar partirse

Ir y quedarse, y con quedar partirse,
partir sin alma y ir con alma ajena,
oír la dulce voz de una sirena
y no poder del árbol desasirse;

arder como la vela y consumirse
haciendo torres sobre tierna arena;
caer de un cielo, y ser demonio en pena,
y de serlo jamás arrepentirse;

hablar entre las mudas soledades,
pedir pues resta sobre fe paciencia,
y lo que es temporal llamar eterno;

creer sospechas y negar verdades,
es lo que llaman en el mundo ausencia,
fuego en el alma, y en la vida infierno.+


Lope de vega.

En este mundo sin Dios, el arte-y algún tipo de amor- es la única cosa maravillosa que queda(sic.).-Los detectives Salvajes

Eufòria

El hombre noble no peca, quiere decirnos el profundo poeta: tal vez a causa de su obrar perezcan toda ley, todo orden natural incluso el mundo moral, pero cabalmente ese obrar es el que traza un círculo mágico y superior de efectos, que sobre las ruinas del viejo mundo derruido fundan un mundo nuevo.[...]Más aún, el mito parece querer susurrarnos que la sabiduría, y precisamente la sabiduría dionisíaca, es una atrocidad contra la naturaleza que quien con su sabiduría precipita a la naturaleza en el abismo de la aniquilación, ése tiene que experimentar también en sí mismo la disolución de la naturaleza.

Quan llegeixes aquestes paraules del Naixement de la tragèdia, se't desperta un pensament estrany. El pensament que s'ha acabat el non plus ultra. S'han acabat Heidegger i el Dasein, les circumstàncies infranquejables i la consciència de la mort. S'ha acabat el seu temps lineal i finit. També s'ha acabat la impossibilitat de la consciència Sartriana d'anar més enllà d'ella mateixa; de travessar el buit i arribar a l'ésser. L'ésser en-sí, és l'individu, l'ésser en-sí, és el món que es fa l'individu. Ja no hi ha lloc pel no-jo-objecte, només queda lloc per la creació. Tot és jo i jo és tot, i sempre pots anar més enllà.
Aquests pensaments se't desperten quan llegeixes Nietzsche, quan mires una obra d'art, quan contemples la creació de l'home. "Destruïm el món! Fem-ne un de nou! Trenquem tots la closca del món!" Neixen aquests crits d'eufòria dins teu, dins de qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat, penses:

"Ens agrada l'art!, ens agrada Nietzsche!, ens agrada el superhome!" així crideu tots, tots els que voleu anar més enllà. Tots els que viviu en l'art i per l'art. Tots els que fugiu la realitat i us creeu la vostra pròpia realitat estètica. “Tots els bojos estimen l'art per sobre de tot: plus ultra (més enllà)”. Però i "els sans què diran?, què ens diran que és ser sa?, quina nova veritat ens mostraran?, quin nou amor?!"

Tu, com tots els bojos, entens que no hi ha més enllà, però saps que tu el pots crear.

Y así es como habla la sabiduría del pájaro:«¡Mira, no hay ni arriba ni abajo! ! Lánzate de acá para allá, hacia adelante, hacia atrás, tú ligero!¡Canta!, ¡no sigas hablando!...»

F. Nietzsche- La gaya ciència

341 La carga más pesada.

Vamos a suponer que cierto día o cierta noche un demonio se introdujera furtivamente en la soledad más profunda y te dijera:«Esta vida, tal como tú la vives y la has vivido, tendrás que vivirla todavía otra vez y aun innumerables veces; y se te repetirá cada dolor, cada placer, y cada pensamiento, cada suspiro y todo lo indeciblemente grande y pequeño de tu vida. Además todo se repetirá en el mismo orden y sucesión... y lo mismo este instante y yo mismo. El eterno reloj de arena de la existencia se le dará la vuelta siempre de nuevo, y tú con él, corpúsculo de polvo».¿No te echarías al suelo, rechinarías los diente y maldecirías al demonio que así te hablase? O puede que hayas tenido alguna vez la vivencia de un instante prodigioso en el que responderías:«¡tú eres un dios y nunca oí nada más divino!». Si aquel pensamiento llegase a apoderarse de ti, te transformaría como tú eres y acaso te aplastaría. En todo tu obrar, a cada cosa y a cada paso, se impondría como la carga más pesada la pregunta:«¿quieres que se repita esto otra vez y innumerables veces?». O ¿cómo tendrías tú que ser bueno para ti mismo y para la vida, no aspirando a nada más que a confirmar y sellar esto mismo eternamente?

La carga més pesada, la carga més divertida.

Etc.

Estava pensant en tot el que havia passat fins llavors: l'amor havia començat com tots, amb una gran explosió de magnituds astronòmiques reduïda a un instant de silenci eixordador; van ser, durant anys, com un meteorit: projectat cap amunt, sempre cap amunt i sense haver de seguir cap mena de força... o això pensaven. Però tots els cossos celestes han de cedir a la gravetat, com tothom, com tot, el seu amor també va caure cap a baix...

Tothom té alguna cosa que l'arrossega cap a baix, cap al dur centre de la Terra: algun pare alcohòlic, alguna mare depressiva, un avi que ha mort abans que se li hagi pogut dir un lleu "t'estimo"... Però ella volia que tot, tot, l'arrossegués: volia carregar amb tot el pes de l'existència. Això, per ell, era insuportable, perquè ell tenia moltes coses que arrossegar per força. En canvi, ella les carregava a les seves espatlles per pròpia voluntat. L’odiava per això, però estimava tot el demés, tot el que feia que el subjecte individual ella fos ella mateixa, sense ser res més. Però totes les coses que carregava la tapaven i la feien pesant.

Quan l'amor va començar a ser arrossegat cap a baix, també, tot va canviar. Ell ja no podia estimar res d'ella, només podia odiar. L'amor s'havia convertit en odi. En odi profund i absolut. Això només podia comportar un resultat lògic i racional: les carícies s'havien de tornar cops, els petons havien d'esdevenir escopinades, les paraules d'amor... Ell no volia perdre les paraules d'amor. Les paraules d'amor eren les úniques que el mantenien a la superfície: si algun cop s'acabaven, si algun cop acabava amb elles, tot se n'aniria al fons, al centre, i ell amb aquest tot. Però ell no hi podia fer res, ja no: tot havia de ser arrossegat cap avall, sense excepcions, sense permisos per maternitat, sense jubilació anticipada... tot havia de caure i ho faria.

Quan va sentir la clau de la porta, va sentir com se li trencava el món: el cor li va començar a pesar, a arrossegar-lo inexorablement cap a baix, el cervell li bategava veloç i la sang... la sang corria pels seus punys que estaven fermats amb massa vehemència. La porta es va obrir i ell va esperar. Va esperar que ella parlés, que digués alguna cosa, que li expliqués quelcom que justifiqués la seva caiguda, el seu salt al buit. Aquell buit, però, no era buit de debò, era ple, era dens era pesat: la més pesada buidor que es pogués expressar... La inefable pesadesa del buit. Aquesta expressió, còpia clarament kunderiana, era la única excusa que se li acudia per odiar-la, per ferir-la... per deixar que tot l'amor se n'anés, segons ell, cap a baix.

Tot el que va passar després no va ser bonic. Van passar de l'"hola" al malparit i del malparit al fill de puta. Ell li va donar un raonament fet dins del seu malalt cap i ella li va dir que no l'entenia, que res era cert. Ell, desesperat per la inefabilitat de la seva soledat, la va agafar pels cabells i li va dir que l'únic que es mereixia era morir: ser aixafada per tot el pes que carregava a voluntat, tot el dolor que li refregava per la cara i que havia acabat amb el seu amor, amb el seu preciós amor. Tot i això, va dir, no la mataria, no li etzibaria un tret a la templa... però li va informar que si algun dia no pogués més amb el seu dolor i volgués acabar amb el sensesentit que suposava la seva existència, ell estaria encantat de prémer el gatell per ella. La va deixar a terra, plorant, embarassada, i se'n va anar. Se'n va anar convençut que no podia haver passat res més, Etc.

Raison d'etre

Un munt de persones mirant, en fila, dins d'un passadís, una fila interminable, infnita, en constant creació. Una mare i el seu nadó... un nadó en un farcell blanc. Tot això, no vol dir res... no té cap significat ni aparent ni ocult. Ningú li pot donar significat. La gent que està fent cua és allà per ser-hi, no hi ha motiu. La gent avança a poc a poc cap el seu destí: la paret. Una paret on no hi ha portes, només hi és perquè la gent hi xoqui... però no hi és amb mala intenció, no hi és per algun motiu... hi és i és una paret, res més.

La gent no para d'apareixer, però la cua no creix... és eterna, és inmutable. Apareixen persones i d'altres s'estimben contra la paret. Res de tot això té sentit, no s'hi pot trobar sentit. No té una raó de ser.

Algunes de els persones que estan a la cua (dipositades allà, sense cap mena de mirament ni voluntat, només per dipositar-les-hi) es pensen que quan arribin al final del passadís, al final de la cua, s'obrirà una porta: "Però no s'obra per tothom, només per aquells que són especials", pensen aquests. Alguns somien que s'obrirà si pateixen, d'altres es pensen que han de somriure, d'altres s'imposen penitències, d'altres caminen més lentament, d'altres, quan arriba el moment, es posen a correr contr ala paret. Tots acaben xocant i desapereixen. És un enorme camp d'extermini absurd i natural en què l'esperança es converteix en el més gran dels mals de l'home.

Hi ha gent, que avança sense sentit i n'hi ha que avança amb esperança d'un món exterior al passadís. Però no són els únics que es troben en aquesta cua que té un final, però no un principi: el principi és etern i el final finit. També hi ha gent que donen un altre sentit a la cua, al passadís, a la gent que els rodeja. Aquesta gent, amb la seva voluntat, pinten, en la seva ment, les coses de colors, hi afegeixen tot el que se'ls passa per la ment. Aquesta gent, quan arriba a la apret somriu, però no ho fa perquè es pensi que hi s'obrirà una porta que el portarà en un món transcendent, en una altra habitació; sinó perquè han caminat el camí que ells han interpretat.

El nadó, el qual és portat per la seva mare dins un farcell blanc, no ha tingut temps de crèixer, no ha tingut temps de desenvolupar-se: no ha pogut crear la seva interpretació del passadís, no ha pogut atribuir el seu sentit a la cua. Però quan la mare es disposa a avançar cap a la paret, ell camina amb ella, ell xoca amb ella. Radere d'ella i d'ell, venen més persones infinitud real de persones i totes elles caminen, creant, creient, dormint, resant, patint... i tots caminen cap al seu destí, cap a la paret. Es dirigeixen amb pas ferm i decidit, sense poder-hi fer res, en realitat, cap al mur que els impedirà seguir avançant.

Plorar- Gabriel ferrater

Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil·la,
se li decanta el cap,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s’allunya i no et mira,
si t’és advers l’instant,
de plorar què en trauries?
Si et sent, neci, riurà.

I avui sabies riure,
però el riure plombat,
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa’t, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

Res a dir

>.<

"porque un cambio de ambiente es la falacia tradicional en la que confian los amores -y los pulmones- condenados"

Com ser vençut sense ser vençut i com recuperar-se sense haver-se recuperat:

T'has rendit. L'únic que pots fer és mirar enrere i lamentar-te. A la teva ment només es repateix una pregunta... una i una altra vegada, sense parar, la mateixa pregunta destrossant-te el cervell i impedint que el cor et bategui. Sempre, la mateixa pregunta:

"Què es fa quan mires enrere i veus que no has fet res de bo, que totes les teves creences es veuen esberlades pel sol fet de gira el cap? Qè s'ha de fer quan passes de ser un àngel a ser un dimoni, què s'ha de fer quan estàs desrrotat? Quan la força se n'ha anat, tota i ella, però se n'ha anat fent tot el contrari que pretenies.. Què es fa?"

Et mires les màns i, rendit, desesperat, te les apropes a la cara per comprovar si encara són reals, si tu encara ets real. Et fregues les galtes, les orelles, el nas, els ulls, la boca el coll... Ets real, no hi ha dubte empíric. Però hi segueix havent dubte metafísic... La teva ànima no ha fet el que li tocava, no ha fet el que volies. Fixant-t'hi bé, t'adones que, si Sartre tenia raó, tota la culpa recau en tu. Tota la responsabilitat és teva: que tot hagi anat malament, només és culpa teva.

Baixes del tren. La gent et mira estranyada, amb recel. Tu no els culpes. Per què fer-ho? La gent et mira com t'ha de mirar, com pertoca.

Puges al bus que t'ha de portar a l'aeroport. Quan baixes del bus tornes a mirar enrere: només hi ha cotxes, no hi ha lloc pel dubte o per la por... tot és viatge, tot és moviment, res és segur, tot és possible... fins i tot desaperèixer.

Dus a terme tots els tràmits de vol i, a l'hora d'embarcar, no pots avançar: el rencor, l'odi i l'amor no et deixen avançar. Encara no saps si el que fas és el que s'ha de fer. Si és el que es fa... Però no tens més opcions, és l'únic que se t'acut.

Quan ets a l'avió, mires per la finestra i veus núvols, núvols... tan ferms però tan flonjos, tan canviants, però tan constants... T'adorms pensant que ets un núvol, que ets un núvol i ja està, res més...

T'adorms...
"Somos nubes no más"

Tren txu-txuà

No té títol, ni tan sols té una explicació... però mentre l'escrivia em va semblar xaxi... Quan després me'l vaig rellegir no m'ho va semblar tan, però no passa res.

>.<


"Aquell dia, per fi, va somiar. Feia molt que desitjava somiar, moltíssim... La seva realitat no li semblava suficient (per això sempre s'havia estat refugiant en la dels altres) i, tot i això, mai somiava, mai es despertava il·lusionat del meravellós somni que havia tingut. Aquella nit, però, va ser diferent.

Tot va començar amb la Novena simfonia de Bethoven; sonava per tot arreu, però no és que estigués alta, sinó que entrava directament al cervell... Era dins del cervell. Ell sabia que no només la sentia ell, totes les persones que hi havia en aquell inmens camp de verda herba sentien aquella preuada melodia. Per saber-ho, només li feia falta observar els ulls de totes aquelles persones, els somriures i els gestos d'afabilitat que es concedien els uns als altres sense apenes coneixer-se. La 9ª simfonia, tot i ser típica, era meravellosa. Era l'obra menys valorada del món, merament per haver-se reproduit innumbrables vegades. Però ell li donava un valor especial. "La cançó de l'alegria" alguns l'havien anomenat així i tenien raó, però només ell hi veia més que alegria. Ell hi veia somni, hi veia una vida per viure, una nova realitat on tothom fos feliç com mai, un lloc on les llàgrimes no caiessin en va... ell hi veia utopia.

Els oients de la melodia estaven tots asseguts en cadires plegables i blanques, totes col·locades de manera que formessin dos rectangles iguals, separats per un passadís d'herba. El passadís no feia més de 1 metre i mig d'amplada: l'espai suficient perquè hi poguessin passar dues persones, però només si ho feien ben juntes. Tot i que el nombre de persones que ocupaven les cadires era formidable, no ocupaven ni una ímfima part del majestuós camp de majestuosa herba verda.

Ell es trobava dalt d'una plataforma, a la qual s'hi accedia mitjançant 3 petits esglaons blancs (el mateix color que la plataforma) i observava tota la gent que tenia davant. Aquella gent que havia estat observant durant mesos, la gent de la qual havia inventat les seves vides, la gent que l'acompanyaven en cada trajecte de metro entre casa seva i el treball. No sabia si havia fet que les seves vides fossin pitjors o millors, però ho havia fet el màxim de bé possible. Fer-ho mentalment es pot considerar una mica mediocre, però ell no podia fer res més per ells. Com a mínim així li ho feia creure el seu paupèrrim destí.

Embaits per la màgia de la música, tots miraven cap a ell i ho feien orgullosos del que ell havia fet amb les seves vides. Se sentien plens de joia només de pensar que aquell noi els havia inventat una vida, una vida diferent a la seva, que els servia de consol per aguantar la veritable realitat del seu dia a dia. N'estaven realment orgullosos.

Ell, sense saber per què, sense poder controlar els seus actes, mogut per un destí que no coneixia, es va posar a parlar:
-Sé que no és del tot correcte que us hagi fet venir a tots aquí al mateix dia, en un lloc on no s'hi pots arribar de cap manera física,- es van sentir uns quants fluixets "no passa res", "ens n'alegrem molt d'estar aquí avui"- però necessitava donar-vos les gràcies, perquè vosaltres m'heu donat una manera d'alienar-me del meu destí... de deixondir-me de les meves pors, encara que només sigui durant els 20 minuts que dura el trajecte de metro. El meu destí mai ha estat el d'una persona alegra, mai ha estat un destí que em conduís a estar envoltat de persones tan meravelloses com podrieu arribar a ser vosaltres. Però ara sóc aquí i hi sóc amb vosaltres. Això m'omple d'alegria: no faig aquesta cara de babau només per la 9ª Simfonia de Bethoven, no us penseu.-Això ho va afirmar amb un ampli somriure, mentre se sentien una quantes rialles d'acceptació.- Realment, aquesta situació em fa pensar que potser puc superar el destí, que potser puc anar més enllà de mi mateix i del meu camí. Si pogués, canviaria les vostres vides reals, però abans... abans canviaria la meva. Si pogués alliverar-me del destí i del meu propi pes, aniria amb ella: la noia que no em completa, la noia amb la que no m'és necessari ser jo mateix, la noia que no va ser feta per estar amb mi, la noia que no és el meu destí... la noia que jo vull.

Tothom va començar a aplaudir eixordadorament (tot i el terrible so que causaven els aplaudiments, la melodia no es va deixar de sentir ferma i clara en cap moment).

Ell contemplava com la gent s'aixecava, s'eixugava dels ulls les làgrimes que els humitejaven, com les àvies treien tovallons de tela i mocaven els nets, com els amants, abraçant-se, el miraven amb els ulls il·luminats de joia... No només va percebre això, no... Tambés va notar com una força que provenia d'ell, del seu interior, només d'ell i no d'algun lloc superior o metafísic. No, aquell cop la força provenia d'ell mateix i l'empenyia a baixar els esglaons, a caminar a través del passadís de cadires i aplaudiments i a trobar-se amb la noia de la seva voluntat.

La va agafar per les espatlles i la va mirar fixament. Va observar com les llàgrimes dels seus ulls verds regalimaven per les seves galtes. Estranyat pels seus plors, li va besar els ulls per assecar-li les llàgrimes... Ella el va estrènyer fort entre els seus no tan dolços braços i entre sanglots li va dir:

-No... no podem estar j-junts, no e-ens... deixaran- dit això, va separar el seu cos del d'ell i sel va mirar fixament.- El nostre destí no és estar junts, no podem... no podem estar junts- va tornar a posar-se a plorar-
Ell la va abraçar amb força i, fregant-li l'esquena li va besar el cabell. Tot iels intents de consolar-la d'ell, ella seguia plorant:
-Tu, tu saps que no podem estar junts, tu mai seràs prou valent per venir cap a mi i jo mai aniré més enllà, no puc suportar els covards- els plors no deixaven que la seva expressió fos gaire fluida, però va cabar cridant:- Tu saps que el destí no ens permetrà estar junts!
-Ho sé... sé que el destí no ens deixarà...- va dir ell, i, tot eixugant-li tendrament les llàgrimes amb els dits, va afegir- però... tranquil·la, només és el destí.

Es van fondre en una abraçada que va durar fins que el somni es va acabar i es va reanudar quan ell, ja despert, la va anar a buscar per tornar-la a abraçar una i una altra vegada. I seguiria abraçant-la fins que la voluntat fos destí i el destí fos voluntat."

El contemplado. Pedro Salinas

De mirarte tanto y tanto,
de horizonte a la arena,
despacio,
del caracol al celaje,
brillo a brillo, pasmo a pasmo,
te he dado nombre; los ojos
te lo encontraron, mirándote.
Por las noches,
soñando que te miraba,
al abrigo de los párpados
maduró, sin yo saberlo,
este nombre tan redondo
que hoy me descendió a los labios.
Y lo dicen asombrados
de lo tarde que lo dicen.
¡Si era fatal el llamártelo!
¡Si antes de la voz, ya estaba
en el silencio tan claro!
¡Si tú has sido para mí,
desde el día
que mis ojos te estrenaron,
el contemplado, el constante
Contemplado!


Como siempre, Salinas no falla! >.<

Jiji-jaja sobre la mort

Sent brunzir, lluny, molt lluny, més del que una ment es pot imagianr sense veure's colpasada, tot el seguit de cotxes que s'aproximen cap on és ell. Ell espera, però no espera els cotxes, ni tan sols les motos, ni alguna bici que s'hagi perdut per la carretera... no. Ell esperava la mort. La solemna dama que amb la seva guadanya i el semblant tranquil s'endu totes les ànimes perdudes d'aquest món tan terrible. Espera la mort...

Que fa tard. Ja porta més de mitja hora al mig de l'autopista i encara no ha passat cap cotxe, ni un. A les 7 del matí (ha triat aquesta hora per poder morir tot fugint de l'albada), a l'AP7, un dilluns... Com pot no passar ni un cotxe? Així doncs, cansat d'esperar, el noi s'encén un cigarret. Just quan la flama del seu encenedor frega la punta del Marlboro Light (és un paio dur, però ja se sap que els suïcides ho són fins a cert punt), la va veure: la dama negra.

A poc, a poc se li acosta, ombrejant el sol naixent, una figura de dos metres d'alçada, encaputxada amb un vel negre, la cara blanca com (no diré "com la mort") la neu i sostenint una guadanya. El noi s'hi fixa bé i veu que la Mort no es desplaça tan a poc, a poc, com se suposa que hauria d'anar. La Mort ve corrent.

Quan arriba a l'altura del noi, es recolsa sobre el genolls i, esbufegant li etziva:

-Dona'm un cigar, nano, que estic fet caldo-sí, és un home.

Ell, perplex, es treu el paquet de l'americana, l'obre i...

-Un moment, un moment... Es pot saber què és això? Tu no ets la dama negra?

-Sí-Diu la mort impacientant-se a causa que el cigarret no arriva.

-Però si ets un home, idiota!

-Hòstia santa, veig que tens la capcitat d'observació més intacte que la vida, eh.-Riu lleugerament, sense passar-se, amb classe (just com faria la mort)- No has vist El séptimo sello, d'Irgman Bergman, veig... No saps que la mort és un home?-Negant amb el cap.- On anirà a parar el món?

-Bé...Bé, treient aquest detall, arribes tard, collons!

-Com que tard? A sobre que haig de venir aquí a les 7 i 23 del matí em dónes pressa?-Indignat/a- La senyora Gertrudi i el seu marit Hansel no es maten sols, eh. Que els he hagut d'acompanyar fins les portes del cel i ella té artrosis i ell va amb caminador.-Cridant, cada com més exaltat- Dona'm un respiro, no?

-Sí, ja... un respiro sí, però on s'és vist que la mort vagi pel món demanant pitis a la gent, que ens hem tornat tots bojos o què?

-Hòstia puta, xaval. Ja que et suïcides i em dónes feina extra,-mira el rellotge ràpidament- com a mínim em podries donar un cigarro, no? Tros de tacanyo!

-Sí, sí... jo te'l dono, però potser si no fumessis, els futurs féretres com jo-Mentre parla el brunzit del cotxes es va acostant, però no massa ràpid- no hauriem de contemplar el patètic espactacle de la mort esbufegant després de fer una carrereta de menys de 100 metres. Que ja que treballes per Déu, podries predicar amb l'exemple, i no fumar, home!.

Li allarga el paquet, la Mort el pren i li allarga la guadanya al noi, tot dient "Aguanta-la un momentet", ell, amb la guadanya de la mort a les mans, li allarga l'encenedor. La Mort s'encen un Marlboro Light i quan fa la primera pipada escup a terra.

-Puagh! Light? Que no saps que això provoca càncer, nano?-Riu i pica l'esquena del noi que fa cara de pocs amics.- No facis aquesta cara home, que tot passarà aviat.-Torna a riure i segueix parlant.- Per cert si sabessis el que fuma Déu per no haver-vos d'aguantar, colla de dropus, t'espantaries i tot.

-Bé, bé... Em sembla perfecte, però quan em moriré, porto aquí des de dos de 7 i ja són les 7 passades!

-Tranquil, home tranquil- fa una calada i treu un paperet de la túnica- Tu no ets en Job Pons?

-Sí...

-I això és l'AP7, oi?

-Sí, coi, sí...

-Doncs tranquil, que la teva mort està prevista a les 7 i 23 minuts.- Li torna a picar l'esquena- No passa res home, no tinguis pressa- Riu i fa una altra calada, llença el cigarret.

-Vols dir que està prevista per aquesta hora la meva mort- Molt irritat- Perquè jo porto aquí una refotuda hora entre tota la tonteria...

-No t'estressis, home. Ja t'he explica tot l'assumpte de la Gertrudi, no? - El noi fa que si amb el cap.- Doncs no sé perquè segueixes així d'irritat, jo no faig les normes, nano.

-Et podries haver donat més pressa, no? O...O haver-te teletransportat, l'Àngel de la mort les hauria de poder fer aquestes coses, no? Així haguéssis arribat més ràpid.

-Ja ho sé, ja. Però teltransportar-se és molt car i Déu no està per fer bogeries amb els pressupostos, que la cosa està molt malament, nano. No saps que hi ha crisis?-Ho pregunta molt alegre mentre li pica la galta amb la mà.

-Doncs un vehicle, un algo, joder!- Cada cop més sulfurat.

-Sí,sí, si tinc un Seat León, però m'ha deixat tirat a la frontera Francesa i he hagut de venir corrent fins aquí- S'encén un altre cigarret- Per cert, torna'm la guadanya, que ja s'acosta l'hora i sense ella poca feina farem.

-Hòstia puta, per fi, tio...-Li passa la guadanya- Ja era puta hora, no creus, cagum Déu?

-Jopelines amb les paraulotes, nano. No veus que ja has fet emprenyar prou a Déu amb tot aquest assumpte del suïcidi... Ara no et caguis en la seva divina persona, home.-Canviant de tema, després de mirar el rellotge- Per cert, quan et moris anirem ballant fins el cel, eh.

-Com que ballant? M'has pres per un marieta o què, coi de subnormal. A mi que m'aixafi un cotxe i anar tirant, res de ballar, que no m'agrada... Ni amb la meva nòvia ballava...

-Per això et deu haver deixat tros de dropu, no veus que ballant la gent s'entén?-Para un segon, en el qual posa cara meditabunda. Se li il·lumina la cara i diu, rient-No et deus pas suïcidar perquè la teva novieta t'ha deixat, no?

-No, imbècil, no sóc cap marieta jo-Nerviós.

-Doncs mira que acabar amb la teva vida... Però va, home, anem-nos-en ballant, que ja veuràs que serà divertit...-Això ho diu amb un somriure terrible (sí, com us penseu que pot ser el somriure de la mort, idiotes?) als llavis.

-Que no, pesat, que no.

-Casum satanàs, entre els vells amb artrosis i els joves deprimits ja no ballo mai, jo... Com m'agradaven els temps en què la gent moria jove i plena d'al·legria... Si ara no moren als 80 anys, moren als 20, però amb mentalitat d'un vell amargat... Mare de Déu-Tot això ho diu entredents, enfadat.

-Menys remugar i més matar, Mort, que ja falta poc per l'hora, no?-Impacient.

-Saps què, nano, si no balles no te m'emporto.

-Com? I un rave, tu estàs aquí per dur-me a l'altre barri, no em pots fer això, home.

-Que no puc, ja veuràs com puc- Riu sornaguer.

Just quan acaba de dir això, el brunzit dels cotxes es fa insuportable i, per fi, comencen a apareixer els vehicles esmentats (no hi ha cap bicicleta perduda, ni tan sols un trist tricicle). En Job es posa just al mig del carril de l'esquerre, esperant que un Audi vermell li passi pel damunt i acabi amb la seva lamentable vida. Quan veu l'Audi a menys de tres metres tenca els ulls i es tapa la cara amb els braços: no mor, com a mínim que jo sàpiga. El conductor de l'Audi aquell matí havia decidit conduir més lentament, perquè no es volia perdre els partits de beisbol del seu preuat fill. Per això, quan es va trobar conduint a 150 km/h pel carril esquerre, va canviar de carril i va aminorar la marxa, tot pensant en l'abraçada que li faria al seu fill quan arribés a casa de la feina (quant d'amor que traspua, el cabron). El cotxe que passa després és un Seat León...

-Cagum la puta que va parir Satanàs i tota la seva colla de vergants fills de 90 gosses sifilítiques! Aquell és el meu Seat León- Quan el Seat esquiva, sense adonar-se'n, al pobre bailet, la Mort fa un gest amb la seva guadanya. Fet això, el pare de tres nens preciosos, amo fidel del seu gos Fidel (sí, es diu així, aquest cabron traspua més amor que un coi d'osset de peluix) i amant luxurios i atent de la seva esposa (jo també seria atent amb els melons que té aquella dona) mor. El cotxe s'estavella contra la cuneta i queda aixefat.- Prefereixo el cotxe aixefat que no pas que se l'endugui algú altre..., mamarratxo!-Aixeca el dit del mig en un gest massa groller per algú de l'standing de la mort.

Els cotxes que passen després del Seat León (no sembla que cap cotxe s'adoni que hi ha un lladre pare de família mort a la cuneta dins d'un cotxe en flames) també s'esquiven, per motius celestials, al pobre miserable fill de la gran puta del suïcida.

-Entesos, d'acord!-Crida ell.- Ballaré amb tu, però para de fer que tots aquests cotxes amb homes amb vides realitzades segueixin sense atropellar-me!

-Per fi! T'has rendit -La Mort deixa anar una rialla malèvola, com només la Mort podria- vinga va agenollat, que no ets l'únic que ha de morir avui! -El noi dubte- Va, espavila, que no tinc tot el dia!

-Però...

-Ara no em diguis que em deixaràs anar el típic discurset a favor de la vida -fent veu de deficient- que si és un regal, que si qualsevol vida val la pena ser viscuda, que si hi ha tanta gent que mor injustament (avui me'n carregaré uns quants d'aquests, per cert), que si vols tornar a veure el somriure de la teva estimada... Bla,bla, bla?

-No.

-Ah, entesos, doncs així llestos.

El noi s'agenolla, la Mort li treu l'ànima i ella (l'ànima) i la Mort se'n van ballant contentes i felices cap al buit... o no.

FI

Bé, el text el vaig escriure just després de mirar "El séptimo sello" per priemr cop (Bona peli, molt recomenable per gent no-depressiva). El protagonista té el meu nom perquè no se me n'ha acudit cap més, no és que consideri que la vida és una merda: en realitat penso que està molt bé. Així doncs, oh lectors (3), espero que gaudiu.

>.<

PS:El meu text en alguns moments recorda la paròdia que li feu Woody Allen a la pel·lícula en qüestió, però de debó que és pura coincidència (xDD)

PPS:Tot i que no vaig llegir aquest sàtira a priori, havia llegit altres contes de W.A. i l'estil se m'havia impregnat una mica (per això la coincidència).

Apaliiiiiiii!

Demian-Herman Hesse

<El pájaro rompe el cascarón. El cascarón es el mundo. Quien quiera nacer tendrá que romper un mundo. El pájaro vuela hacia diós. El diós es Abaraxas>

<Estaba siempre muy preocupado conmigo mismo, simepre conmigo mismo. Deseaba desesperadamente vivir de una vez algo de la vida, dar algo de mi persona al mundo, entrar en relación y lucha con él>

<En aquella época encontré un extraño refugio. Por "casualidad", como se suele decir. Pero esas casualidades no existen. Cuando alguien necesita algo con mucha urgencia, no es la cuasualidad lo que se lo proporciona, sino él mismo. El propio deseo y la propia necesidad conducen a ello.>

<¿No hirá usted a creer que todos esos bípedos que andan por la calle son hombres sólo porque anden derechos y lleven sus crías nueve meses dentro de sí? Muchos de ellos son peces u ovejas, gusanos o ángeles; otros son hormigas, y otros abejas. En cada uno existen las posibilidades de ser hombre; pero sólo cuando las vislumbra, cuando aprendre a hacerlas conscientes, por lo menos en parte, estas posibilidades le pertenecen.>

Dijo Pistorius con voz apagada- son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos vive tan irrealmente; porque cree que las imagénes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, desde luego. Pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría. Sinclair, el camino de la mayoría es fácil, el nuestro difícil. Caminemos.>



Si tubiera que poner todos los fragmentos que me gustan, los que me dicen más de lo que dicen, los que me humedecen los ojos, los que van más allá de lo nunca imaginado, los que dan la razón a un niño ya dejado atrás, los que dan la razón a un niño por venir... Un libro en una madurez de lo más pueril. Y con esta frase megapedante os dejo por hoy, oh (4) lectores (no diré griegos porqué incluso en las conferencias exotèricas de Platón había más asistentes que en este blog xDD)... mañana volveré, o no, congratulandoos con más, però no mejor. Pues este libro es el mejor del año (sacando El nacimiento de la tragedia, porque se supone que no es literario, sino sistemático), supera a Murakami, y se queda, casi, al nivel de La insoportable levedad del ser (este sí, es el libro de año [suenan obaciones y felicitaciones pasa Tomás, Sabina...]).

Hasta luego >.<

PS. Entre tanto pedantear s eme ha olvidado el mensaje clave de esta entrada: "LEED EL LIBRO Y, SI YA LO HABÉIS HECHO...VOLVEDLO A LEER!!!
PPS. Mataré el HTML de los cojones.

Siddhartha-Herman Hesse

-¿Y qué es lo que ellos no han podido enseñarte, pese a todo lo que te han transmitido?-Y encontró esta respuesta -Era el Yo, cuyo sentido y esencia deseaba conocer. Era el Yo, del que anhelaba desprenderme y al que pretendía aniquilar. Mas no podía aniquilarlo; sólo lograba engañarlo, rehuirlo, esconderme de él. La verdad es que nada en el mundo ha ocupado tanto mis pensamientos como este Yo mío, este enigma que supone estar vivo y ser una persona separada de todas la otras, aislada: el hecho de ser Siddhartha.-
[...]
Y en ese mismo instante en que el mundo que lo rodeaba pareció desvanecerse y él se quedó solo como una estrella en el firmamento, en aquel momento de frialdad y de desánimo, se irguió un Siddhartha más sólido y fuerte, más posesionado que nunca de su propio Yo. Se dio cuenta de que aquello había sido el último estremecimiento del despertar, el espasmo final del parto. Y al punto reanudó su marcha, con paso rápido e impaciente...; mas no a su hogar, no adonde su padre; ya no hacia atrás."

Siddhartha. Al principio me parecía muy new age, però realmente va más allá, o como mínimo, el protagonista lo hace; más allá del más allá cotidiano... ya no hacia atrás, sinó más allá (plus utra).

E.n.d.l.t.

Prometeo-Johann Wolfgang Goethe

(traducción de Eduardo Gómez)

Cubre tu cielo Zeus
con un velo de nubes
y juega-tal un mancebo
que cardos troncha-
en encinares y montañas.
Empero mi Tierra
deja en paz
y mi cabaña que tu no edificaste
y mi hogar
por cuyo fuego
tu me envidias.

¡No conozco nada más mísero bajo el sol
que vosotros dioses!
Pobremente nutris
con sacrificios
y aliento de oraciones
vuestra majestad
y moriríais
si pordioseros y niños
no fueran locos sin esperanza.

Cuando era un niño
no supe por qué la mirada
al sol volví, perdida,
como si alguien mi lamento oyera arriba
y hubiera un corazón que, como el mío,
pena tuviera del que sufre.

¿Quién me ayudó
contra la furia de los titanes,
quién me salvó de la muerte
y de la esclavitud?

¿Acaso tu mismo no lo culminaste todo,
sagrado y ardiente corazón,
y te consumiste, juvenil y bueno,
engañado, esperando el rescate
del Durmiente ahí arriba?

¿Venerarte yo a ti? ¿Para qué?
¿Has mitigado los dolores de los ofendidos?
¿Has enjugado las lágrimas de los angustiados?
¿Hombre quizás no me formaron
el tiempo omnipotente
y el eterno destino
-mi señor y el tuyo?-

¿Creíste tal vez
que odiar debía la vida
y huir al desierto
porque no todos los sueños maduraron?

Aquí me afianzo
y formo hombres
según mi idea.
A ese linaje semejante a mí
para que sufra y llore,
goce y se alegre
y te desprecie
¡Como yo!

La náusea

"Mientras nos amamos, no permitimos queel más ínfimo de nuestros instantes, el más leve de nuestros pesares se desprendiera de nosotros y quedara rezagado. Nos lo llevábamos todo, y todo permanecía vivo: los sonidos, los olores, los matices del día, los mismos pensamientos que no nos habíamos dicho, no cesábamos de gozarlos y padecerlos en el presente. Ni un recuerdo; un amor implacable y tórrido, sin sombras, sin perspectivas, sin refugio. Tres años presentes a la vez. Por eso nos separamos; no teníamos fuerzas para soportar la carga. Ycuando Anny me dejó, los tres años se derrumbaron en el pasado, de un solo golpe, de una sola pieza. Ni siquiera sufrí; me sentía vacío. Después, el tiempo reanudó su curso y el vacío se agrandó.[...] Y ahora mi pasado es un enorme agujero."

Inefable.

>.<

Una de hip hop (NACH)

[Bienvenidos al centro de experimentación vocal "Magna". Hoy en nuestro laboratorio estamos investigando con un nuevo sujeto. Se hace llamar Nach, y es, quizás, el más extraño y activo de los que hemos trabajado anteriormente. Pero empecemos con la exposición. La dividiremos en 3 fases, y por favor, no intenten hacer esto en sus casas. Fase de la experimentación número 1. Nivel de dificultad 6.Vocal A>

Trabaja, plasma las palabras, hazlas balas,

Atrapa ráfagas, sal, machaca cada sala,

Ladra hasta rasgar la garganta,

Saca las garras, las armas,

Las gradas harán palmas,

La fama tarda, patán, jamás hallarás paz,

Amargas caras largas arrastran la maldad,

Andarás a rastras, pagarás caras las cagadas,

Las carcajadas sabrán saladas,

Tras, tantas trampas, tras, tanta jarana,

Tantas falsas alabanzas, tras, tantas caladas,

Tantas almas traspasadas para alcanzar la calma,

Tantas pájaras, Nach manda fantasmas al Sáhara,

Charlas baratas taladran hasta dar arcadas,

Parrafadas flacas acabarán mal paradas,

Tan malas para masacrar, para ganar batallas,

Apartadas, a patadas, atrapadas hasta dar la talla,

Canalla, vas a dar la campanada, para nada,

Camaradas harán manada para achantar,

Hasta cantarás baladas para agradar a las masas,

Salta pacá, ya cansas, ya.

[¿Increíble, verdad? Pero no nos vamos a quedar ahí. Aumentaremos la dificultad de reacción. El sujeto es frío y ni se inmuta. Parece confiado. Vamos aver cómo se comporta ahora. Pasemos a la siguiente exposición. Fase de la experimentación número 2.

Nivel de dificultad 8.Vocal O>

Yo no compongo con porros,

Solo pongo ron o fonk,

Propongo colocón como colofón,

Formo monólogos, todos los bolos son hornos,

Os toco con chorros sonoros, corosos como Concords,

Lo corroboro, controlo todos los modos,

Conozco todos los logros,

Conozco todos los coros, mongolos,

No clono, no soborno, sólo lo gozo, lo rompo,

Como Rocco os follo pronto,

No corono robots con flow monótono,

Corchos son como plomo,

Yo floto por los tonos como corcho,

No dono, cloroformo,

Formo los cosmos, los combos,

Son gordos, los bombos son hondos, tochos,

Yo, monto gordos pollos con otros locos,

Nosotros somos orcos, vosotros potros cojos,

Foros con forofos flojos,

Os jodo con condón, con don, compón como yo costoso,

No toco socorro, os soplo como polvo,

Os borro, bobos, os froto dolor por tos los poros,

Provoco ojos rojos por sollozos sordos,

¡Ohoh! todo con os, ¡lo bordo!

[Nunca habíamos dado con un sujeto así. Su capacidad parece ilimitada. Permanezcan tranquilos, por favor. Vamos a aumentar la dosis de dificultad al máximo. Nadie ha conseguido nunca superar esta etapa, repito,nadie. Fase de la exposición número 3. Nivel dedificultad 10. Vocal E>

Ver gente decente perecer me estremece,

Le Pen es el germen,

el PP merece el trece,

Mequetrefes venden 3 CDs, ¿qué se creen?

Se creen jefes de este Edén,

¡Que les den! ¡Herejes!

Deben entender que defenderme es querer perder,

¿Pretenden vencerme en este set? Seré Federer,

Empecé desde el retrete,enterré el estrés,

En el presente el referente es el Everest, creedme,

El eje es tener fe,

Seres que deseen que enferme, desespérense,

Pretenden que me estrelle, que frene este tren express,

Temen ver que este LP es el best seller del mes,

¡Ves! Que en vez de entretener me pertenecen,

Deben encender mentes dementes que ennegrecen,

¡Respétenme! Dejen de verter pestes,

Seres terrestres ven que me elevé entre entes celestes,

Verme envejecer, ceder, ¡never!

men, métele el reverb,

que recen emecés de Feber,

Me repelen peleles enclenques,

rehenes del tembleque decrecen en frente de este jeque.

[Es impresionante. El sujeto ha superado todas las pruebas y su ritmo cardíaco ni siquiera se ha acelerado. Por favor, manténganse tranquilos. Que no cunda el pánico. Estamos ante uno de los momentos más espectaculares en la historia del rap en este país. Este hijo de puta es capaz de todo>

Escritura

He intentdo escribir. No he podido...
Llevo timepo sin escribir nada ni digno, ni bonito. Las ideas, bellas en mi cabeza, se pudren en el papel...


Adiós!!! >.<

PS: He escrito un párrafo entero de sentimentalismo, pero supongo que no puedo darles cabida, ya que soy un tipo duro jjajajaja >.<