Pell i ossos.

El noi prim va embolicar les seves primes cames amb els seus prims braços. Aquella acció no li va proporcionar l'efecte desitjat: una mica d'escalfor en aquella freda tarda de Febrer.. Tenia a una persona al costat i li va preguntar:
-Com és que quan algú s'abraça les cames se les escalfa i, en canvi, jo no noto ni un lleuger canvi de temperatura?
-El que passa, amic meu, és que tu només ets ossos i, és clar, els ossos són freds i no s'escalfen entre ells.
-Però- començà el pobre i prim vailet- perquè els ossos no escalfen, bé que formen part de l'estructura morfològica de l'ésser humà, no és així?
-I tant, amic meu, però si t''hi fixes, els ossos, al contrari que la carn, no tenen vida...
-Però per què?- Va preguntar, tot interrompent, el pobre, prim i trist noi.
-És molt simple, amic meu, per la carn hi circula sang, en canvi, pels ossos no hi circula res... Entens...- Va dir la veu dolça i amable.- Per exemple: quan et mors la carn es podreix i finalment... Què és l'únic qeu queda?
-Els ossos...-Va respondre el noi somicant
-Exacte, amic meu... Ho entens? Els ossos són símbol de mort... i és sabut per tots que la mort és freda i, sobretot, mancada de vida... Per tant, amic meu, quina esclafor o quina vida han de tenir aquests ossos dels quals em parles?
-Cap...
La persona va esboçar un somriure d'orella a orella i el noi li va tornar el somriure, tot esborrant les línees cóncaves que tenia en comptes de galtes. El noi i la persona es van acomiadar, cadascú va escollir el seu camí i van fer-hi cap.
El noi va estar pensant en els seus ossos sense vida. Els dies van anar passant sense pena ni glòria i ell es va anar fixant en la pell. Va adonar-se que era l'únic indici de vida que mostrava el seu cos, que sense aquella fina capa no es podria distingir entre ell i un cadàver. Va estar pensant en això fins que un dia va anar al parc.
Aquell dia la va conèixer: causa d'alegria i de tristesa, d'amors i desenganys, de vida i de mort... Els seus ulls es van clavar en ell, pero no van mirar la pell que cubria la mort que representaven els seus ossos. No, ella va mirar més enllà, molt més enllà de la pell, els ossos i, fins i tot, més enllà de la mort... Es va fixar els ulls del noi i, en ells, hi va trobar belleses inconmensurables, amors inefables per la vida i la mort. Ella es va enamorar dels anhels d'ell i ell l'anhelava a ella. Ell veia la vida de la noia, la sang que corria per les seves venes, els ulls que el miraven amb aquella lluiçor que dennotava vida... Els ulls d'ella desvordaven vida i ell necessitava vida.
Aquella mateixa nit van consumar el seu amor i, l'endemà al matí el noi va consumar el motiu de la seva existència: la mort.
Quan va deixar el llit de la noia, ell va pensar en la conversa que havia tingut amb aquella persona tan amable i somrient. Els ossos no tenien vida, no podien tenir vida, no mereixien tenir vida (eren tan freds i secs).. I ell era, com es diria coloquialment, un “sac d'ossos”... Era un sac de mort, un sac sense vida... Ell no havia de tenir la vida que li havia donat ella... Ell era tan, tan feliç... Observant-la des de la finestra es va adonar que el que havia passat no era correcte i que, tot i ser meravellós, no havia de tornar a passar, perquè les persones que eren ossos i pell, com ell, no podien contenir l'escalfor i la vida gaire temps. En aquell precís instant la fina línea que el retenia al món dels vius es va esberlar i va fer un pas endevant, sabent que no tornaria a ser mai tan feliç, que, viu o mort, no podria sentir-se mai tan viu. No només era feliç per la noia dels ulls vius, si no, també perquè amb aquell pas endavant es dirigia cap el seu destí, cap el seu camí... Cap a la seva essència, cap a la mort.
Quan va caure la pell es va esquinçar i tota la mort que aquell pobre i prim noi duia a dins es va escampar pel terra, el qual estava fet d'aquell fred i dur esfalt, com els ossos que l'acompanyarien fins que la noia descobrís, amb un crit d'horror, aquell cos amorf i, per fi, del tot sense vida.


Perdonad, esta vez el texto está en catalán. La verdad es que debería estar haciendo TDR, pero cuando la musa llama... No puedes negarte a su llamada xDD. Bueno, le dije a Oriol que no postearía hasta el 28, pero los caminos del hombre no se pueden conocer! Muajajajaja. Bueno, como siempre, espero que os guste mogollonix duomix! >.<