Tren txu-txuà

No té títol, ni tan sols té una explicació... però mentre l'escrivia em va semblar xaxi... Quan després me'l vaig rellegir no m'ho va semblar tan, però no passa res.

>.<


"Aquell dia, per fi, va somiar. Feia molt que desitjava somiar, moltíssim... La seva realitat no li semblava suficient (per això sempre s'havia estat refugiant en la dels altres) i, tot i això, mai somiava, mai es despertava il·lusionat del meravellós somni que havia tingut. Aquella nit, però, va ser diferent.

Tot va començar amb la Novena simfonia de Bethoven; sonava per tot arreu, però no és que estigués alta, sinó que entrava directament al cervell... Era dins del cervell. Ell sabia que no només la sentia ell, totes les persones que hi havia en aquell inmens camp de verda herba sentien aquella preuada melodia. Per saber-ho, només li feia falta observar els ulls de totes aquelles persones, els somriures i els gestos d'afabilitat que es concedien els uns als altres sense apenes coneixer-se. La 9ª simfonia, tot i ser típica, era meravellosa. Era l'obra menys valorada del món, merament per haver-se reproduit innumbrables vegades. Però ell li donava un valor especial. "La cançó de l'alegria" alguns l'havien anomenat així i tenien raó, però només ell hi veia més que alegria. Ell hi veia somni, hi veia una vida per viure, una nova realitat on tothom fos feliç com mai, un lloc on les llàgrimes no caiessin en va... ell hi veia utopia.

Els oients de la melodia estaven tots asseguts en cadires plegables i blanques, totes col·locades de manera que formessin dos rectangles iguals, separats per un passadís d'herba. El passadís no feia més de 1 metre i mig d'amplada: l'espai suficient perquè hi poguessin passar dues persones, però només si ho feien ben juntes. Tot i que el nombre de persones que ocupaven les cadires era formidable, no ocupaven ni una ímfima part del majestuós camp de majestuosa herba verda.

Ell es trobava dalt d'una plataforma, a la qual s'hi accedia mitjançant 3 petits esglaons blancs (el mateix color que la plataforma) i observava tota la gent que tenia davant. Aquella gent que havia estat observant durant mesos, la gent de la qual havia inventat les seves vides, la gent que l'acompanyaven en cada trajecte de metro entre casa seva i el treball. No sabia si havia fet que les seves vides fossin pitjors o millors, però ho havia fet el màxim de bé possible. Fer-ho mentalment es pot considerar una mica mediocre, però ell no podia fer res més per ells. Com a mínim així li ho feia creure el seu paupèrrim destí.

Embaits per la màgia de la música, tots miraven cap a ell i ho feien orgullosos del que ell havia fet amb les seves vides. Se sentien plens de joia només de pensar que aquell noi els havia inventat una vida, una vida diferent a la seva, que els servia de consol per aguantar la veritable realitat del seu dia a dia. N'estaven realment orgullosos.

Ell, sense saber per què, sense poder controlar els seus actes, mogut per un destí que no coneixia, es va posar a parlar:
-Sé que no és del tot correcte que us hagi fet venir a tots aquí al mateix dia, en un lloc on no s'hi pots arribar de cap manera física,- es van sentir uns quants fluixets "no passa res", "ens n'alegrem molt d'estar aquí avui"- però necessitava donar-vos les gràcies, perquè vosaltres m'heu donat una manera d'alienar-me del meu destí... de deixondir-me de les meves pors, encara que només sigui durant els 20 minuts que dura el trajecte de metro. El meu destí mai ha estat el d'una persona alegra, mai ha estat un destí que em conduís a estar envoltat de persones tan meravelloses com podrieu arribar a ser vosaltres. Però ara sóc aquí i hi sóc amb vosaltres. Això m'omple d'alegria: no faig aquesta cara de babau només per la 9ª Simfonia de Bethoven, no us penseu.-Això ho va afirmar amb un ampli somriure, mentre se sentien una quantes rialles d'acceptació.- Realment, aquesta situació em fa pensar que potser puc superar el destí, que potser puc anar més enllà de mi mateix i del meu camí. Si pogués, canviaria les vostres vides reals, però abans... abans canviaria la meva. Si pogués alliverar-me del destí i del meu propi pes, aniria amb ella: la noia que no em completa, la noia amb la que no m'és necessari ser jo mateix, la noia que no va ser feta per estar amb mi, la noia que no és el meu destí... la noia que jo vull.

Tothom va començar a aplaudir eixordadorament (tot i el terrible so que causaven els aplaudiments, la melodia no es va deixar de sentir ferma i clara en cap moment).

Ell contemplava com la gent s'aixecava, s'eixugava dels ulls les làgrimes que els humitejaven, com les àvies treien tovallons de tela i mocaven els nets, com els amants, abraçant-se, el miraven amb els ulls il·luminats de joia... No només va percebre això, no... Tambés va notar com una força que provenia d'ell, del seu interior, només d'ell i no d'algun lloc superior o metafísic. No, aquell cop la força provenia d'ell mateix i l'empenyia a baixar els esglaons, a caminar a través del passadís de cadires i aplaudiments i a trobar-se amb la noia de la seva voluntat.

La va agafar per les espatlles i la va mirar fixament. Va observar com les llàgrimes dels seus ulls verds regalimaven per les seves galtes. Estranyat pels seus plors, li va besar els ulls per assecar-li les llàgrimes... Ella el va estrènyer fort entre els seus no tan dolços braços i entre sanglots li va dir:

-No... no podem estar j-junts, no e-ens... deixaran- dit això, va separar el seu cos del d'ell i sel va mirar fixament.- El nostre destí no és estar junts, no podem... no podem estar junts- va tornar a posar-se a plorar-
Ell la va abraçar amb força i, fregant-li l'esquena li va besar el cabell. Tot iels intents de consolar-la d'ell, ella seguia plorant:
-Tu, tu saps que no podem estar junts, tu mai seràs prou valent per venir cap a mi i jo mai aniré més enllà, no puc suportar els covards- els plors no deixaven que la seva expressió fos gaire fluida, però va cabar cridant:- Tu saps que el destí no ens permetrà estar junts!
-Ho sé... sé que el destí no ens deixarà...- va dir ell, i, tot eixugant-li tendrament les llàgrimes amb els dits, va afegir- però... tranquil·la, només és el destí.

Es van fondre en una abraçada que va durar fins que el somni es va acabar i es va reanudar quan ell, ja despert, la va anar a buscar per tornar-la a abraçar una i una altra vegada. I seguiria abraçant-la fins que la voluntat fos destí i el destí fos voluntat."